Origens
El dia 1 d’abril de 1947, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears va rebre una sol·licitud per constituir l’Associació de Reumatologia Catalana, per part d’una vintena de reumatòlegs, entre els quals hi havia els doctors Pedro Barceló Torrent, Jaume Rotés Querol i Ramon Cirera Voltà; aquest últim esdevingué el primer president. Altres personalitats de la medicina catalana com el doctor Joan Gibert Queraltó, catedràtic de Medicina, també van donar el seu suport.
“L’augment de l’interès de la classe mèdica en la Reumatologia i la reconeguda importància de les afeccions reumàtiques en el camp social” van ser les principals raons que els especialistes van exposar per crear aquesta societat, pionera al territori espanyol. La Sociedad Española de Reumatología es va fundar l’any següent, el dia 5 de juny de 1948.
En aquella època, la voluntat principal no era només estudiar el reumatisme poliarticular agut, sinó veure en quin grau i amb quines característiques la malaltia afectava les estructures òssies, musculars i lligamentoses.
El dia 9 de febrer de 1948 va tenir lloc la primera sessió clínica de la societat. El títol de la ponència, a càrrec dels doctors Barceló Torrent, Piñol Aguadé i Rotés Querol, era: “Consideraciones sobre la personalidad clínica de la psoriasis artropática”. El contingut de la sessió, en què es definia la psoriasis artropática i les seves manifestacions clíniques, es va publicar als Anales de Medicina, la revista de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques on es recollien les principals activitats de les diferents societats des de l’any 1907.
L’SCR va celebrar aquest tipus de sessions monogràfiques en què s’analitzava una malaltia des dels seus inicis. Acostumaven a ser activitats que s’organitzaven el quart dimarts de cada mes a dos quarts d’onze del vespre i on hi assistia un número reduït de reumatòlegs catalans. Als anys 50, la Reumatologia era una especialitat acabada de néixer i hi havia pocs metges dedicats a aquesta branca de la Medicina. De fet, no va ser una especialitat reconeguda pel Ministerio de Educación fins a l’any 1952.
Les activitats durant els primers anys no van ser gaire més nombroses. Als anys 50 es varen projectar algunes pel·lícules didàctiques com El práctico ante la actualidad reumatológica o El clínico ante la radiografía vertebral, i es va continuar amb la metòdica de celebrar sessions mensuals amb continguts diferents: l’osteoma osteoide, la gota femenina o les lesions òssies de la leucèmia, o bé, estudis sobre la síndrome de Sjögren o els canvis anatomopatològics de la malaltia òssia de Paget.
L’àmbit de l’SCR sempre es va focalitzar al territori català. No obstant això, ja des dels inicis hi va haver col·laboracions concretes amb metges de la resta d’Espanya o de l’estranger. Per exemple, l’any 1954 es va organitzar una sessió de la que fou ponent el Dr. Otto Kym de Basilea i el títol de la qual fou: “Les problèmes rhumatologiques en Suisse”.
Les col·laboracions més freqüents que va promoure van ser amb societats de Reumatologia d’altres indrets com també d’altres especialitats. L’any 1955 es va celebrar la primera sessió conjunta, de la qual es té constància, amb l’Associació de Biologia Mèdica per debatre la utilitat del tractament amb antipalúdics per a la poliartritis crònica progressiva, el nom amb el qual es coneixia l’artritis reumatoide. Als anys 60, la societat va participar al I Simposi Internacional de Reumatologia Cibernètica (1961), que es va organitzar al saló d’actes del Casal del Metge, seu de l’SCR. Igualment, es van explorar noves vies per expandir la seva presència en altres àmbits i especialitats, i es va demanar la possibilitat de participar a la IX Reunió Anual de l’Acadèmia, a Menorca, dedicada a les hemorràgies.
Encara que era una associació organitzada i metòdica, la col·laboració per part dels associats no era l’esperada als anys 60. Per salvar aquesta situació, la junta directiva va decidir fer una crida als associats amb la finalitat que aportessin una comunicació personal o un treball dut a terme als diferents hospitals. Les sessions pretenien que els reumatòlegs de casa prenguessin el protagonisme. Sense perdre el caràcter formatiu i científic, es movien dins d’un àmbit local.